QUÈ ÉS EL REIKI?

Del Reiki ja en vaig parlar en el primer escrit de Teràpies naturals. Bé, jo no en vaig dir res, però vaig reproduir una entrevista d’en Gaspar Hernàndez a Jaume Isal que girava entorn d’aquesta teràpia.
Ara faré la meva aportació personal, tot i que per Internet es poden trobar moltes explicacions semblants i millors.

Reiki, en japonès, vol dir ENERGIA UNIVERSAL DE VIDA. És una energia que tots tenim i que es troba en tot l’Univers, és la força vital (que té tants noms com civilitzacions han existit), està constituïda per ones lumíniques i de calor, que cada un de nosaltres pot canalitzar i redistribuir a través de les mans.

El fet de l’imposició de mans per confortar, per alleujar el dolor, es tan antic com els instints. Quan tenim dolor, el primer que fem es dur la mà al lloc adolorit. Quan un nen es fa mal, el primer que vol és que la mare l’acaroni i així es reconforta molt ràpidament. Quan un nen te febre o està marejat, la mare, per instint li posa la mà al front...El tacte humà transmet calor, consol i poder curatiu.

L’hiperactivitat de la societat actual, l’excessiu desig de possessió i la dependència de la tecnologia, són causa d’ansietats i d’allunyament del nostre Centre Interior.
Cada cop més, les persones perceben aquesta situació i es rebel·len buscant la tranquil·litat i l’equilibri interior a traves de les tècniques creades especialment per aquest fi. El Reiki es diferencia de les altres tècniques en alguns punts essencials.

Una de les característiques més extraordinàries és l’absència de contraindicacions, tant pel donant com pel receptor, ja que no entra en joc la pròpia energia individual, sinó que de fet, el transmissor es converteix en un canal per el que flueix l’energia vital universal; és com posar-se a disposició del projecte diví.

No hem de confondre el Reiki amb cap religió ni creença. Tampoc és màgia.

Es desconeix l’origen del Reiki, però es sap que tan Jesús, com Buda sanaven amb les mans, i es suposa que era l’energia Reiki.
Només hi ha dades del seu redescobriment pel Mestre Japonès Mikao Ussui a finals del segle XIX.
Amb el Reiki es sana considerant les persones com a una Unitat, es noten els seus beneficis en tots els aspectes, físic, mental, emocional i espiritual:

-Desbloqueja l’energia i restableix l’equilibri.
-Elimina les tensions provocades per l’estrès.
-Harmonitza cos i ment.
-En el cas de malalties físiques no intenta substituir la teràpia mèdica, però és un reforç molt efectiu per superar els tractament, els seus efectes secundaris i/o accelerar el procés de curació.

LA MÀGIA DE LES PARAULES

Mireu quina imatge més bonica!

En anglès, la paraula Spell vol dir lletrejar...i també encanteri!

És casual, oi?

El que ha motivat aquest escrit és la lectura continuada de logs de geocatxing i d’intervencions ens els fils dels fòrums, i que no sempre m’agrada el que hi llegeixo.

Quan un logueja un catxé, crec que, encara que només sigui una miqueta, s’ha de posar en el lloc del propietari, que segurament l’ha amagat amb tota la bona intenció, per fer-nos gaudir de la recerca. Si un catxé no ens agrada no cal dir-ho de manera despectiva o sarcàstica, fins i tot, potser no cal dir-ho.

De tota manera l’escrit que m’ha fet vessar el got, i que trobo de pèssima educació el vaig llegir no fa massa en un fòrum de geocatxing d’àmbit espanyol:

Mira "soplapollas esfeŕico" , tu no eres número 1 ni tan siquiera para ser ex-socio, pues como en muchas otras de esta vida no se trata de querer si no de poder , y tu pobre y patético individuo simplemente eres un enfermo que nos das la talla.No me extraña que te haya caido la que te he caido, pues estas cosas suelen ser hereditarias.Eres un "comemierda" y además un cobarde que ni siquiera te atreves a firmar con tu nombre.

No cal que ho busqueu, aquesta intervenció va ser esborrada, lògicament, a l’endemà, o al cap d’un parell de dies.

Senzillament ho trobo horrorós. No s’han de perdre els papers d’aquesta manera. Aquestes paraules i aquest to, només es poden comprendre en una situació a sang calenta, en l’acalorament d’una discussió, però el sol fet de posar-ho per escrit ja fa que hagi transcorregut un mínim de temps entre la suposada ofensa rebuda i la nostra resposta, som persones, oi? Doncs no responguem com animals.

Una manera, entre moltes, de definir les paraules seria dir que son el vehicle per expressar com ens sentim i entendre el que senten els altres.
Les paraules porten energia, a vegades les deixem anar amb inconsciència, sense adonar-nos-en del tipus d’energia que amb elles estem abocant sobre els que ens escolten.
Les paraules tenen màgia, el que diem afecta a totes les cèl·lules del nostre cos, al parlar i al escriure, influïm, amb la seva energia, en nosaltres mateixos i en el nostre entorn.

Aquests tòpics em semblen prou bons:

* Abans de dir res, ens hauríem de fer tres preguntes:
El que volem dir és veritat?
El que volem dir és amable?
El que volem dir és necessari?

* L’home emmalalteix més pel que surt de la seva boca que pel que hi entra.

I un que m’agrada especialment:

*Algunes paraules obren ferides, d’altres obren camins.

Parlar (o escriure) acuradament no vol dir que haguem de negar el que està passant, sinó que ho hem de dir sense judicar-ho.

Per exemple, si dic: ets un porc!, segurament t’ofendré bastant, però si et dic: la teva habitació està bruta, no t’ofendrà gaire, perquè només estic constatant un fet, no el jutjo.

Una forma de parlar que sovinteja és el sarcasme, i hi ha persones que són molt àgils utilitzant-los, el que passa és que utilitzar sovint aquesta manera d’expressar-nos perjudica la nostra empatia envers els altres i enrareix l’ambient.

Ens hauríem d’esforçar en tenir cura de les paraules i els tons que utilitzem per comunicar-nos, i jo també m’incloc, que una cosa és la teoria i l’altre la pràctica. De ben segur que podem aconseguir un entorn molt més amable.

UN PUNT D'IMMADURESA

M’he tornat a treure el Maria.

A la gent que em coneix per Rosa li costava molt afegir el Maria cada cop que em cridaven, però no ha estat per això que l’he tornat a treure, sinó perquè era jo mateixa la que no em sentia identificada. Quan deien Rosa Mª no me’n adonava que em cridaven a mi, i quan algú em preguntava el nom, directament em sortia Rosa, oblidava el Maria.
Tot això de que triem el nom abans de néixer, segueixo creient-ho, però potser és que al triar em vaig equivocar i per això de ben joveneta em vaig treure el Maria.
Tot plegat, aquest posa i treu, penso que és un punt d’immaduresa, com la canalla o els adolescents, que no saben ben be que volen.

Molta gent al llegir-me pensarà que qui no te feina el gat pentina, però us puc assegurar que no és ben be això.
Més aviat es tracta de buscar camins i maneres d’autoafirmació, d’aquí el títol.
I és que tot i passar dels cinquanta, encara tinc algun tret d’adolescent, i en el meu fur intern, penso: i què em duri!.

Admiro la gent que està sempre segura de qui és i què vol, i que te les idees clares sobre qualsevol tema, però m’agraden més aquells que dubten, que no estan gaire segurs de res, m’hi sento més identificada. Soc d’aquelles que pensa que les coses en general, no són ni negres ni blanques, si no grises, i que hi han mil i un matisos de gris.

Quants cops puc canviar d’opinió? Un munt de vegades!
Encara que tinc la convicció, i d’això sí, que n’estic segura, de que cada cop que canvio una opinió, és perquè he après alguna cosa nova que abans no sabia, o perquè hi he reflexionat més a fons.

De fet els que dubten són els que busquen i al buscar es troba i s’aprèn . Els que estan segurs de tot ja no busquen. El què es deixen per aprendre!

ELS HAMER

Vaig rebre un mail de la Montse, quan va tornar d’Etiòpia, amb unes fotografies esgarrifoses, denunciant els maltractaments a què son sotmeses les dones d’una de les ètnies d’allà, i com, alguns d’aquest maltractaments formen part dels rituals més arrelats d’aquesta tribu.
M’ha donat el seu permís per fer-ne un escrit i incloure les fotografies, de fet són les que l’encapçalen, a la xarxa se’n poden trobar més.

La meva primera reacció va ser, i perdoneu l’expressió, la de reclutar un bon exercit de dones per anar a escarmentar aquests cabrons. La segona fundar una ONG per fer-ho de manera més organitzada, i la tercera intentar esbrinar alguna cosa més d’aquests fets.

He optat per la tercera i he esbrinat que es tracta de la tribu dels Hamer, a la vall de Omo, un grup d’unes vint o trenta mil persones, una de les ètnies més antigues del mon. De fet va ser a Etiòpia on es va trobar un esquelet de fa 3,5 milions d’anys.

Recomano que llegiu l’article que en Hans Silvester, un reconegut fotògraf alemany, va publicar en un suplement del diari El Mundo del 15 d’octubre del 2006:

www.elmundo.es/suplementos/magazine/2006/368/1160758885.html

En reprodueixo un fragment, el que parla específicament del ritual dels Hamer:


Cuando cumplen los 20 años, los hombres se someten a tres pruebas. La primera, correr sobre el lomo de una docena de vacas. En la segunda, tras haberse untado el cuerpo de grasa y carbón, tienen que controlar un rebaño dando vueltas a su alrededor. Mientras, un grupo de chicas se dedica a molestar a las vacas y hacer que se escapen, y en la última prueba debe ser capaz de flagelar a las muchachas. Éstas se presentan ante él con unas varas, invitándole a que las pegue. Pese a los golpes, ellas se ríen, le provocan, le insultan y para enfurecerle más le acusan de impotente. El chico que más y mejor haya pegado a las mujeres tiene derecho a casarse. Así lo quiere la tradición, pase lo que pase.En los últimos años, algunos hamer se han marchado, sin pasar este ritual, a Adis Abeba o a otras ciudades. Según la tradición, el hermano menor no podrá someterse a estas pruebas si antes no lo ha hecho el mayor. La única salida que tiene el pequeño, cuyo hermano ha emigrado, es matar a éste si alguna vez vuelve a la aldea y se niega a someterse a los ritos. Es la ley de la tribu.


A més d’aquest article, he trobat, en diferents llocs, informacions més detallades.

Per exemple, les noies son parentes o amigues del iniciat. Desprès de ser fuetejades diferents cops, i sense mostrar cap signe de dolor, segueixen demanant-ne més, fins que en reben un de ben fort. Aleshores poden demanar un altre assot al mateix home o triar-ne un altre perquè els hi segueixi pegant amb el “micere” que és com s’anomena aquesta mena de fuet. Amb aquests assots, demostren la seva amistat al iniciat.
Les dones no hi veuen res de dolent en ser assotades, i estan orgulloses de les marques de la seva esquena. Les marques són senyal de popularitat. Les consideren símbols de bellesa i valentia.

Entre els Hamer, els assots són també una manera de flirtejar. En qualsevol ball i/o reunió social, una noia provocarà al jove que li agrada, i un jove fuetejarà especialment a la seva noia preferida.
Les dones casades també tenen cicatrius a l’esquena pel assots dels sues marits. Està acceptat socialment que l’home castigui la dona amb el micere, només a l’esquena) pels motius que la comunitat considera vàlids: (desobediència, manca de respecte al marit, ganduleria) és a dir els mateixos que són considerats faltes de les esposes en moltes altres parts del mon.
Pegar-li a una dona sense motiu es considera abusiu. Encara que molts cops l’esposa provoca al marit desobeint-lo o no fent les seves feines, perquè prefereixen un home dominant com a parella. Un home que no pega la seva dona quan ho mereix, es considera poc home.Petits miceres s’utilitzen per castigar els nens que es porten malament, els hi peguen a les cames, perquè consideren que és cruel pegar a les mans.

A partir d’aquí no voldria que em mal interpretéssiu, en cap moment estic defensant cap mena de violència, i molt menys la de gènere.

Fa temps, en una entrevista a una musulmana amb xador, vaig sentir que deia que per ella treure’s el xador seria com si a nosaltres ens obliguessin a anar despullades pel carrer.

Penso que potser no tenim dret a canviar aquestes costums. No ho podrien entendre.
És un tema semblant a l’eradicació del treball infantil, si l’eradiquéssim de cop, moltes famílies es moririen de gana.

Abans de que en el seu fur intern poguessin acceptar qualsevol mena de canvi, s’hauria de canviar tota la seva manera de viure, totes les seves circumstàncies, totes les seves creences, paulatinament, de manera que poguessin anar païnt els canvis poc a poc.
No podem arribar a allí i fer que canviïn els seus ancestrals costums, i si ho féssim, encara que fos en nom de la llibertat, ho seguirien fent d’amagat, com fan els musulmans amb l’ablació del clítoris, prohibida en molts països. Només des de l’educació i amb el temps es pot anar canviant de veritat, mai amb la imposició.

Per altre banda, i si ens posem a analitzar :

A la nostra avançada societat, moltes dones, i alguns homes, també tenen cicatrius fruit de voler ser més populars i acceptats, estem vivint un boom de la cirurgia estètica.

Moltes cultures completament integrades a la nostra societat tenen cerimònies iniciàtiques: la prova de la virginitat de la núvia en els casaments gitanos, la circumcisió dels nois jueus...fins i tot, encara que ara potser en desús, però no era estrany que un pare o un germà gran s’emportés de putes al noi perquè l’ iniciessin en el sexe.

El fuet com a càstig, o alguna cosa semblant, no fa tant es practicava a les nostres escoles. Com a càstig també o senzillament per sacrifici algunes sectes, confraries o ordres cristianes es flagel·len o es col·loquen el cilici.

El fet de que les dones prenguin una barreja d’alcohol amb alguna droga, pot ser per no sentir el dolor o al contrari per gaudir d’un estat alterat de consciencia, que faciliti la catarsi. No ho sé. Potser es podria comparar amb la masticació de fulles de coca de la gent de les alçades, o en la presa d’algunes herbes en algunes cultures per arribar al èxtasi.

Un altre fet que m’ha semblat important, és que els Hamer cobren per organitzar aquest ritual, he trobat comentaris de negociacions amb els ancians de la tribu, o amb guies per estipular el preu. De fet algun comentari deixa ben clar que és tot un espectacle que d’improvisat no en te res, però d’espectacular, per un occidental, ho te tot.

El costum de pagar per fotografiar, o per assistir a aquests rituals es deu als turistes. És trist, però així s’acostumen a un diner fàcil i pel que he llegit, en algunes tribus com els Mursi i els Hamer ja està generant problemes d’alcoholèmia.

He d’agrair a la Montse el seu mail, he après moltes coses dels Hamer, que d’altre manera no hagués après. Gràcies per despertar-me la curiositat.