EL SEGON MEGA DE CATALUNYA

Pel que fa al segon Mega, em venen al cap tres dites castellanes: Nunca segundas partes fueron buenas, La experiencia es un grado i No hay dos sin tres.

Amb la primera no hi estic gens d’acord, amb la segona hi estic totalment d’acord i amb la tercera espero estar-hi l’any vinent.

Aquest segon Mega event de Catalunya ha estat, al meu entendre, molt millor que el primer, tot i que l’edifici no tenia el glamour del Casino de Lloret, tota la resta ha estat, ara dic que insuperable, l’any que ja veurem que diré.

I si de l’edifici parlem, fins i tot potser l’he trobat més adient al geocatxing, les sabates de muntanya no s’adiuen gaire amb les moquetes, i la majoria de visitants del Mega en portava.

Pel que fa a l’organització, també ha anat millor. Aquest any ja sabíem més bé el que s’ha de fer en un Mega, i no s’ha esperat al moment de l’enlairament per distribuir torns i tasques, al trobar-nos el divendres ja estava confeccionat el timing de cadascú, i s’ha de reconèixer, en favor dels voluntaris, que tothom el va acceptar sense rondinar.

Pel que fa als voluntaris, diria que n’ érem menys que l’any passat, vaja n’estic segura, però tot el desenvolupament de les activitats ha estat molt més fluid. Segurament hi ha influït que hem estat menys nerviosos al saber de què anava la cosa.

Personalment la única pega, que no només he tingut jo, sinó que l’ha patit tothom, ha estat que al haver d’estar pendent gairebé sempre d’alguna cosa, no pots parlar amb tothom ni fer gaires coneixences.

He de dir, però, que he tingut molt més temps lliure que l’any passat, he vist les col•leccions de geocoins i de pathtags, he pogut mirar les botigues d’estris relacionats amb el geocatxing, per cert, quines samarretes més maques tenien els xecs! No he pogut resistir la temptació i me’n he comprat una.

Els concursos han estat un èxit, quin nivell! Tan les fotografies com els catxés que hi ha participat han estat de 10, bé fins i tot algun catxé, el guanyador, ha estat de 12....
12 catxés en una senyal, aquí el teniu:



S’han fet un munt de fotografies i de vídeos, us deixo aquest, ja que trobo que és un bon resum de totes les activitats que s’han fet. L’ha gravat en Tasin, un geocatxer que crec que no conec personalment, jo l’he pispat del Facebook, molts geocatxers l’hem compartit:

http://www.youtube.com/watch?v=NhRIvv60I7I

Ben aviat espero fer un petit resum amb el meu parer de cada una de les activitats que s’han fet durant el Mega, aquest escrit ha estat una visió molt global.

Evolució

Desprès de tants i tants fils oberts sobre com ha canviat el geocatxing, sobre els micro contenidors, sobre què és i què no és geocatxing, sobre les bones pràctiques, les normes, escrites o no.... he entès el que es vol dir amb “l’evolució natural del geocatxing”: he fet un micro-catxé en una deixalleria.

Aquí no puc dir que ens han enganyat, que ens pensàvem que seria un altre cosa, no, no, el mateix nom del catxé ho deixava molt clar.

El que també ha quedat molt clar és que, amb qualsevol excusa, no deixem res per verd, que si ja que estem a prop... que si a lo millor el contenidor és original... que hi poden haver vistes maques... No s’ho creu ningú: És un found més i ja està!

Entre una deixalleria en polígon industrial i el cim d’una muntanya hi ha molt de camí per recórrer, i molts llocs per ensenyar, sincerament penso que no cal arribar a aquest extrem.

No voldria que ningú es molestés, el sol fet d’amagar un catxé ja és d’agrair, només vull demanar una mica de reflexió a tots plegats, incloent-hi el meu equip.

La comarca dels Sants

Sempre he sentit a dir que Olot era la ciutat dels Sants. Ara sé que és perquè a partir del 1880 s’hi elaborà, i encara s’hi elabora, imagineria religiosa que, a part del “consum” local, exporten a Espanya i d’altres països, encara que avui en dia no sigui una industria tant pròspera com ho havia estat en altres èpoques. Vàrem estar al Museu dels Sants l’any passat, quan encara no feia una setmana que l’havien inaugurat, i tot i que no ho tenien tot apunt, he de dir que em va semblar espectacular i digne de veure.

(Això de Olot “ciutat dels Sants” crec que es va fer popular gràcies a la novel•la de Miquel Llor “Laura a la ciutat dels sants”, del 1931)

Abans de saber que hi fabricaven les imatges, em pensava que li deien “dels sants” perquè n’hi havia nascut molts o perquè els seus habitants eren molt bones persones o molt religiosos, que se jo...

Ara crec que una mica de veritat hi ha en aquesta creença meva, hem estat per la Garrotxa i hem pogut visitar un tou d’ermites disseminades per la comarca, potser sí que els garrotxins eren tant religiosos que feien una ermita gairebé a tocar de l’altre per tenir sempre a prop un lloc de pregaria.

Evidentment les hem conegut gràcies al geocatxing.

No hem fet tots els catxés d’ermites possibles, ja hi tornarem per això. Totes les que hem visitat són a llocs tranquils, en paratges boscosos, d’aquells que et transporten a un mon de silenci i pau, i que, encara que s’hi pugui arribar fins ben a prop amb cotxe, no són gaire sovintejats. Fins i tot n’hem visitat una, a la vall de Bianya, que el propietari del catxé anomena “perduda” que pensem que és la de Sta. Magdalena del Coll, que està totalment colgada pel bosc i en un estat del tot ruïnós.

Ermites n’hi ha més, aquestes són algunes de les que hem visitat en aquesta ocasió, petites joies del passat:

Sant Martí del Corb :



Sant Miquel del Corb :


Sant Joan dels Balbs :



Santa Magadalena :

El Laberint d'Argelaguer

Arrel d’un comentari i unes fotos dels Monistrolencs, em van venir ganes de fer aquest catxé del Laberint (GC1ND5R).
Llegint els logs dels que ja hi havien anat, vaig veure que la cosa prometia i tant l’Enric, com Sisu i Montse, es van deixar engrescar fàcilment.

El conjunt consta de tres punts, el laberint, la cova i el museu, està al al Parc de Can sis rals, a Argelaguer i és obra d’en Josep Pujiula Vila, de mal nom “El garrell” i el Tarzán d’Argelaguer”.

No hi han més de 300 metres de distància entre el museu i el laberint, la cova està al mig i en construcció, segueix excavant el terreny, bé, tot està permanentment en construcció.

El mal nom de “El garrell” l’utilitza ell mateix, veieu el nom de la font i l’inscripció del taüt :






Van ser unes tres hores de pujar i baixar, d’anar i tornar, d’ajupir-se i posar-se dret, d’amagar panxa per poder passar... Un dels millors catxés que he fet, i sens dubte, el més divertit.

Vàrem acabar cansats i enfangats, però molt satisfets i molt rejovenits. Aquest laberint ens ha fet sortir el nen que tots portem a dins.



La "nena"



O amagues panxa o et treus la motxilla




Amunt!



Una de les casetes d'arbre




Una suite a l'arbre?


Quan ja marxàvem, ens vam trobar l’autor treballant-hi, no para, i vam petar la xerradeta, un personatge força curiós. Aquí el teniu retratat amb nosaltres.




Poso l’enllaç a un reportatge del diari ARA sobre aquest lloc, hi ha una errada, anomena Joan al Sr. Pujiula i es diu Josep, però tret d’això, està molt bé:

http://www.aragirona.cat/noticia/64290/el-laberint-dargelaguer-segueix-creixent-nou-anys-despres-de-ser-desmuntat

Poca cosa puc afegir als comentaris que s’han fet en els logs. Una obra faraònica i un constructor tenaç. El més eloqüent són les fotografies, per això n’he posat tantes.

Ah! Una coseta més, si hi aneu, no us conformeu amb mirar, busqueu-hi els detalls, alguns són genials, com els animalons sortint per les conques dels ulls i pel nas d’aquest crani. Em sap greu pensar els que em deuen haver passat per alt.



Resumint, un lloc que qualificaria de visita gairebé obligada per tothom que s’acosti a la Garrotxa, i penseu, els geocatxers, que hi teniu un al•licient extra: el catxé!